Passacaglia

Despres d'uns inicis autodidactes i influenciats pel postromanticisme - Simfonia num.1 (1942), Simfonia num.2 (1946) -, la formacio rebuda de Ricard Lamote de Grignon i de Cristofor Taltabull va encaminar Cercos cap a un cert neoclassicisme - Sonata en Si menor (1952), Simfonia num.3 (1954) . Posteriorment, gracies a la coneixenca amb Scherchen, Xenakis i Nono, i al seu innat afany investigador i especulador va desenvolupar l'estetica que mes l'ha caracteritzat on, des d'un gran respecte per la tradicio i una concepcio molt personal de la modernitat, abordara propostes clarament experimentals - Sigma 24 (1960) - i aplicacions molt particulars del serialisme - Octet (1968-69), Glosses per a violoncel i piano (1972), Simfonia de cambra (1974). A partir dels anys 80, quan mes aprofundeix en la recerca teorica d'especulacio serial, paradoxalment, Cercos inicia un gir estetic de tall gairebe neoromantic...