On tot és vidre

Com diu David Castillo al pròleg, "Teresa Colom reté l''aire i diu el vers. Ho fa com els jugadors a punt de fer un llançament de tirs lliures o de xutar un penalti. Una mena de clímax de fràgil tensió, com un vidre prim o les ales d''una papallona. A continuació, s''endinsa en l''estructura del poema mentre el recita de memòria i el modula fins a ficar-nos en la bombolla que ha creat, un exercici alquímic per on la veu vocalitza cada paraula, cada gir, la frequència i les cesures, com si fóssim en un reialme aliè a tot allò que pogués ser impoètic, inútil. He vist molts poetes recitar els seus versos, però Teresa Colom els explica diferent, atmosfèrics i sensuals, amb la duresa càlida del que t''ho pot dir tot si mantens l''atenció i et concentres com ella t''obliga a concentrar-te."